NOU PAPA

He tardat uns dies en escriure sobre aquest tema perquè les meves reflexions fossin mes reposades. He de començar dient que com a tothom em va sorprendre i molt el fet que el Pare Benet renunciés. Per que? Salut, pressions, impotència, falta de lideratge…? Tantes preguntes i tantes respostes  com vulgueu. Des del meu punt de vista lloança a aquell que quan pensa que no pot complir correctament amb un càrrec es retira.

No tinc el mateix punt de vista respecte a tot el que va succeir desprès. La posada en escena per l’elecció del nou PAPA, penosa, com sempre, bé com sempre no, pitjor. Antigament els cardenals no arribaven a Roma amb gran cotxes, amb xofer, no en vaig veure cap que conduís. Les poques imatges d’interior que van treure no predicaven precisament la pobresa però allò que més em revela continua sent el tema de les DONES. Poques imatges de DONES i quan sortien, per suposat monges i a sobre fent de criades, servidores… com li vulgueu dir al servei dels HOMES.

No puc treure’m del cap la imatge de cents de bisbes, capellans…TOT HOMES,  i jo observant, mira encara hi ha algú d’una altra raça, per allò de que els negres es veuen més, una nota de color. Això si, ni una DONA.

Moltes vegades escolto aquella cançó de “Angelitos negros” en que es retreia a un pintor el que mai se’n recordés de pintar un àngel negre. Així em sentía jo veient que no hi havia cap DONA, més de la meitat de la població, discriminada per aquells que més prediquen, els que ens manen el que no podem fer (estimar una altra dona, tenir els fills quan volem…). Desprès per allò de que somiar costa poc em poso a pensar quin tipus d’església seria capaç d’admetre una dona com a CAP DE L’ESGLÈSIA, oh no!, primer haurien d’admetre dones-sacerdots, i tots els càrrecs que encara ens estan vetats, bisbes, arquebisbes…Uf no crec que ho vegin els meus ulls! La veritat és que li desitjo molt d’encert al nou PAPA FRANCESC però com a dona, no espero gaire d’ ell. Tan de bo m’equivoqués.

CUIDADORES

Avui vull reflexionar sobre vosaltres, les cuidadores, mares, filles, germanes, parelles, veïnes o simplement conegudes.

Hem de reconèixer l’esforç de les dones que a més a més de la seva feina han de cuidar un pare, un fill… També el d’aquelles dones grans, potser jubilades, parella”sana”que se’n ocupa del company/a encara que les seves forces també estan força dèbils, per l’edat, la salut…

 

Quan algú esdevé cuidadora d’un malalt crònic ha d’afrontar molts reptes.

 

• Ha d’ocupar-se de l’alimentació, higiene, medicació, cites mediques….
• La sobrecàrrega física( lumbàlgies…)i psicològica(ansietat,depressió,insomni..)van apareixent poc a poc
• El malalt cada cop depen més d’ ella
• Li és difícil no abandonar la resta de persones estimades, família, amistats..
• Li costa ser conscient en que en un moment o d’altre serà ella la que haurà de demanar ajuda

De veritat penseu que està preparada per cuidar un ésser estimat, només perquè és família o se’l estima en bogeria? A mi em costa molt veure un ésser estimat malalt, ningú m’ha ensenyat les cures físiques que pugui necessitar. Hauré de guiar-me per intuïció i no sempre podré encertar. També em costa pensar en la càrrega psicològica que suposa veure aquest ésser estimat cada dia potser amb les seves facultats més disminuïdes.

Totes les cuidadores diuen que amb un somriure o una carícia ja estan pagades però deixeu-me que protesti per elles.

 No hi ha dret que la majoria no rebin un sou o una compensació econòmica i que les que cobren el sou sigui tan baix.

No hi ha dret que se’ls hagi tret la seguretat social.

No hi ha dret que el serveis socials i la societat no en sàpiga gaire de la seva existència, del seu patiment i l'ajuda sigui tan minsa. I tans altres no hi ha dret...

 

 

ECONOMIA CASERA

Ja fa dies que les dones s’han posat a la feina. Els ingressos familiars (pensió) són els de sempre però malauradament les despeses pugen. Hi ha unes despeses fixes: contribucions en uns casos, lloguers en d’altres , llum, aigua,gas,no depenen de nosaltres i per tant res a fer que no sigui augmentar la partida. Hi ha d’altres que ni tan sols existien i que ara s’han convertit en fixes: medicaments, res a fer.

Despeses obligades on la gran economista pot intervenir: alimentació y neteja. Economia de guerra. M’he trobat a moltes veïnes fent el rosari de supermercats per trobar un producte una mica més econòmic. Potser tornarem a l’època en que uns pocs productes servien per tot: el vinagre igual amania un enciam, netejava una paella o fins i tot el cabell.  Solidaritat d’informació. Mentre entre elles s’expliquen receptes econòmiques i gustoses, als mitjans de comunicació ens omplen de receptes amb productes exòtics, caríssims...Com quan jo era petita que a la única tv ens passaven pel·lícules americanes de luxe.

Estirant dels records, veig la meva mare fent la seva aportació a l’economia y alimentació familiar anant a buscar bolets, cargols, espàrrecs...i em pregunto com s’ho feien les dones de la ciutat, estic segura que van trobar les seves estratègies en l’economia submergida: m’han explicat que anaven a cosir a” cases bones”, a netejar...Això sí sense contracte i on el sou era la voluntat de la casa on anaven. Voldria pensar que no tornarem a situacions d’aquesta mena d’explotació.

Cada dia estic més segura de que tot això està molt estudiat, pensat per les grans economies que s’havien deixat guanyar terreny i volen tornar a situacions anteriors on uns quants privilegiats gaudien de tot mentre la resta malvivia.

Haurem de fer com abans,SOBREVIURE, PROTESTAR I LLUITAR 

QUE PARLIN ELLES

Després de tant de temps callada, m’agradaria donar la veu a una colla de dones que ningú s’escolta. A cap d’elles les entrevista la tele, tampoc tenen temps de veure-la. No parlen per la ràdio perquè els costa expressar-se. Moltes vegades s’han quedat amb el telèfon a la mà, a punt de fer la trucada, perquè la ràdio sí que l’escolten mentre netegen...

La Joana va deixar de treballar en una fàbrica per cuidar la seva mare malalta i es va convertir en “cuidadora no professional”. Aleshores guanyava 520€ ara li donen 442 i sense seguretat social. 

La Pepi manté un fill a l'atur i un altre estudiant amb la seva pensió de vídua. Encara es considera privilegiada perquè la seva amiga, també vídua, manté un fill parat que ha tornat a casa amb dos nens perquè s’acaba de separar.

La Maria té molta sort, els fills treballen, gairebé mileuristes, però ella amunt i avall a l’escola, al súper, a cuinar. Els fills treballen al comerç i, ja se sap, tenen un horari incompatible amb els nens. Això si, els dilluns al matí, com que entren més tard, té festa i aprofita per fer-li una visita a la veïna que fa temps que està en una residencia i no té família. La Rosa va avalar el seu fill per comprar-se un pis i estan a punt de desnonar-los.

 

Totes elles saben molt d’ECONOMIA: d’un pollastre fan tres menjades; caldo, croquetes i un guisat amb patates per tots. Saben cuinar, netejar, cosir però sobretot de PSICOLOGIA: escoltar, consolar, estimar... i  també de POLÍTICA: escoltar, votar i callar. Només cada quatre anys poden posar una papereta en una urna perquè després tot s’ha acabat. Ningú els pregunta, ningú les escolta. Saben que elles no han fet res però en pagaran les conseqüències.

 

No tenen temps per anar a fer activitats al casal, ni a les manifestacions, ja voldrien.

No tenen diners per anar a les excursions del Inserso encara que diuen que tots hi van.

Això SÍ: paguen l’euro per recepta i el 10% d’impost de l’Estat. Ara pagaran l’ambulància per acompanyar els familiars al metge o rehabilitació. Pagaran les crosses, cadira de rodes…

Encara que no els pugin la pensió pagaran l’augment de la llum, gas, aigua, aliments, roba, autobús…Quan no arribin els diners, com sempre BEN CALLADETES perquè ningú els pregunta ni les escolta, deixaran de prendre medecines, d’anar al metge, d’agafar l’autobús i engrossaran les llistes d’augment de la mortalitat de les persones grans.

 Quan van maldades les dones sempre són les que més perden.

Gracies a totes elles per cuidar de pares, fills i néts SOVINT a costa de la seva salut i la seva vida.

EL COS DE LA DONA GRAN

M’agradaria que penséssiu per un moment quan heu llegit aquest títol si heu pensat en una dona d’uns 60, 70, 80... i en el tipus de cos que us ha vingut a la ment. Ara mireu-vos a vosaltres mateixos o la vostra parella o les vostres amigues, realment s’assemblen a la imatge primera que heu tingut? Si sou sincers segurament heu pensat en un cos d’una persona amb molts anys.

 Si ara us digués que penséssiu en el rostre d’una persona gran, segurament li posaríeu moltes més arrugues de  les que te una dona de 60, 70,80...A vegades em demano perquè quan fan propagandes de cremes per les dones grans quasi sempre les hi apliquen a una noia joveneta.

Han aconseguit que moltes de nosaltres ens avergonyim del pas del temps pel nostre cos. Abans una persona amb cabells blancs era símbol de saviesa, ara es procura amagar-les sota un color. Quantitat de clíniques d’estètica proliferen per tota la nostra geografia, no tan sols dedicades a les dones grans sinó també a les més joves. És la influència dels gustos estètics potser, però jo no hem refereixo a si una persona està grassa o prima, sinó al tractament de l’edat, al DESPRESTIGI DE LA VIDA PASSADA.

 D’un cos que en néixer ha crescut, ha estimat fins al punt de donar vida, d’alimentar-la (Vull homenatjar tots aquells cossos de les MARES).

 Un cos que ha permès la seva degeneració per realitzar treballs més encaminats a mantenir a altres que a ell mateix (Vull pensar en aquelles dones que han fet feines físiques duríssimes com el treball al camp, a les fàbriques...) i ara el seu cos se’n ressent.

Un cos que ha patit malalties sense cura definitiva i segueix lluitant per mantenir un nivell digne.

Tants i tants tipus de cossos que es mereixen que les dones diguem, el meu cos és així i estic molt orgullosa d’ ell però a més a més vull que la societat reconegui

 TOTS ELS COSSOS MARAVELLOSOS DE LES DONES GRANS