M’agradaria que penséssiu per un moment quan heu llegit aquest títol si heu pensat en una dona d’uns 60, 70, 80... i en el tipus de cos que us ha vingut a la ment. Ara mireu-vos a vosaltres mateixos o la vostra parella o les vostres amigues, realment s’assemblen a la imatge primera que heu tingut? Si sou sincers segurament heu pensat en un cos d’una persona amb molts anys.
Si ara us digués que penséssiu en el rostre d’una persona gran, segurament li posaríeu moltes més arrugues de les que te una dona de 60, 70,80...A vegades em demano perquè quan fan propagandes de cremes per les dones grans quasi sempre les hi apliquen a una noia joveneta.
Han aconseguit que moltes de nosaltres ens avergonyim del pas del temps pel nostre cos. Abans una persona amb cabells blancs era símbol de saviesa, ara es procura amagar-les sota un color. Quantitat de clíniques d’estètica proliferen per tota la nostra geografia, no tan sols dedicades a les dones grans sinó també a les més joves. És la influència dels gustos estètics potser, però jo no hem refereixo a si una persona està grassa o prima, sinó al tractament de l’edat, al DESPRESTIGI DE LA VIDA PASSADA.
D’un cos que en néixer ha crescut, ha estimat fins al punt de donar vida, d’alimentar-la (Vull homenatjar tots aquells cossos de les MARES).
Un cos que ha permès la seva degeneració per realitzar treballs més encaminats a mantenir a altres que a ell mateix (Vull pensar en aquelles dones que han fet feines físiques duríssimes com el treball al camp, a les fàbriques...) i ara el seu cos se’n ressent.
Un cos que ha patit malalties sense cura definitiva i segueix lluitant per mantenir un nivell digne.
Tants i tants tipus de cossos que es mereixen que les dones diguem, el meu cos és així i estic molt orgullosa d’ ell però a més a més vull que la societat reconegui
TOTS ELS COSSOS MARAVELLOSOS DE LES DONES GRANS
