LA CORONA DE FLORS

Fa uns dies vaig anar d’enterrament. La mare d’un amic meu. Quasi 90 anys. No la coneixia, ni a ella ni a la seva família, només al meu amic, la dona i els fills. El meu marit em va dir: “S’ha mort la mare d’en Marc(li direm així). Si som amics per anar a dinar junts o a fer una cervesa, també ho podem ser per anar a acompanya’l a l’enterrament de la seva mare, aquesta tarda no tinc res urgent, ho puc arreglar”. Em va semblar bé.  Vam anar a una ciutat gran, el tanatori era al costat del cementiri. Les quatre de la tarda, poqueta gent. Es difícil per no dir impossible demanar festa a la feina si no se és familiar molt directe.

 Vaig pensar en el meu poble, un lloc petit on va tothom sigui l’hora que sigui. Es tanquen els comerços i tothom és allà acompanyant la família. Vaig pensar en l’enterrament del meu pare quan jo era jove i vaig fugir quan tota la gent del poble desfilava davant la família per donar el condol, no volia que ningú em digués res. No podia suportar-ho. Vaig pensar en el de la meva mare fa menys temps i on la gent ja no desfilava, s’apropaven a tu i alguns fins i tot no deien res.

El meu amic ens va veure i va ser ell qui va aixecar la mà en senyal de salutació. Ens vam acostar i ens va agraïr que fóssim allí.

De seguida va aparèixer el cotxe i vam desfilar darrere.

Els meus ulls es meravellaven de l’espectacular corona de roses que anava enganxada a la porta de darrere del cotxe amb el cartell típic de” els fills i els nets... “

En què penses va dir el meu marit? No sé aquesta dona però sí vaig pensar en la meva mare i en tantes i tantes dones que ara tenen o tindrien 90 anys. Mai en la seva vida els hem regalat un ram amb 50 roses com portava aquella corona. No recordo haver-li regalat un ram de flors ben gran a la meva mare.

Al sortir del cementiri, un grup de dones portaven rams als seus familiars. Es a prop TOT SANTS i és un costum. Un costum que mai he seguit i que no penso començar ara però sí que em va fer agafar la decisió de regalar rams de flors sempre que pugui amb qualsevol escusa a les dones grans.

CARTA

Estimat pare/mare que dubtes sobre si has de VACUNAR el teu fill/a

NO TENS DRET a no vacunar el teu fill/a.

NO TENS DRET a fer del teu fill/a una persona amb discapacitats.

N O TENS DRET a que durant la seva infància no pugui córrer o saltar i hagi d’anar d’hospital en hospital, durant l’adolescència no pugui portar sabates de taló o ballar, potser hagi d’anar amb cadira de rodes , hagi de ser el coix/a del poble, hagi de suportar acudits ofensius…, a que quan sigui pare/mare no pugui portar el seu fill/a a coll

NO TENS DRET a que tingui constantment dolor

NO TENS DRET a que hagi de passar diferents vegades per quiròfan

T’ho diem tots els que per no estar vacunats de POLIO hem passat per això i molt més.

Per sort no podem dir que ho van decidir els nostres pares. HO VA DECIDIR EL GOVERN, per no distribuir unes vacunes gratuïtament i per tota la població. Semblant al que ara fa.

Els afectats de polio QUE VAN MORIR Y ELS QUE HEM SOBREVISCUT et neguem el DRET i l’atorguem el DEURE.

Si, el DEURE estimat pare/mare. El deure de lluitar cada dia per la nostra salut i la dels teus fills/es, perquè se’ns reconeguin les seqüeles com el síndrome post-polio per acabar de viure dignament.

Estimat pare/mare tens el DEURE de lluitar pel teu fill/a, per què el govern faci que les vacunes siguin gratuïtes i universals (a Catalunya, Espanya i el mon sencer). Tens el DEURE de convèncer amics i veïns perquè no posin en perill cap nen o nena, que ningú MAI MES, hagi de passar pel que hem passat i estem passant els milers de malalts de polio perquè uns DESAPRENSIUS van decidir NO VACUNAR tota la població.

Carme Prats

UN FESTIVAL DE CADIRES DE RODES

Des que m .he jubilat m’encanta passejar pel meu barri. Faig voltes sense un destí predeterminat i m’encanta observar la gent. Es podria dir que “de vista” conec la major gent gran del barri que surt durant el dia. No puc dir el mateix de la gent jove. Els seus horaris i els meus no son gaire compatibles.

Un dia “especial” per mi es el de “les eleccions”. Aquest dia es converteix en un autèntic festival de “cadires de rodes”. Durant la setmana hi ha alguns llocs on van els residents d’una Residencia propera  però no són aquests. 

Es gent que no sé on són durant tota la setmana. Potser no surten mai de casa? Només el dia de les eleccions? 

Em fixo en la gent que els acompanya i a la majoria tampoc els conec, jo diria que fins i tot no viuen al barri. Potser són els fills que viuen en un altre lloc i avui venen a acompanyar els pares. No els he vist mai als súpers ni a la farmàcia o als comerços del barri, ni al parc.

No sé per què, o sí que ho sé, em ve al cap aquella denuncia de famílies a religioses que porten a avis, que no saben on van, a les votacions. Penso en quants familiars porten també als seus avis. Uns perquè l’avi/a ho demana però d’altres amb potser altres interessos o intencions.

De tota manera tinc un sentiment estrany respecte a aquelles cadires de rodes que només veig el DIA DE LES ELECCIONS

IMATGES COLPIDORES

Potser ara no se sent tant però quan era petita deien: “els pobres sempre estan contents”. Als diaris posaven fotografies de nens del tercer mon SOMRIENT, a la televisió treien nens espanyols del sur mig despullats CANTANT fandangos.

Ara mires els diaris i el que veus hi ha vegades que no pots ni mirar, aquelles campanyes contra la fam on abans tan sols sortia un nen de color, ara surt un nen, ple de mosques o de cables en un camastro. Segurament la realitat d’abans i la d’ara és la mateixa, les intencions de cridar l’atenció per aconseguir ajuda son les mateixes però les formes canvien.

 De veritat per reaccionar necessitem aquestes imatges tan dures?  Ens hem tornat tan insensibles? Es moda?

Em colpeixen especialment les imatges de nens i de dones maltractades(no només les víctimes de violència masclista, també les del món del treball) Realment ens tornem tan insensibles que necessitem aquestes imatges?Tos sabem llegir. No n’hi ha prou amb explicar-ho?

 La imatge es tant necessària a la nostra vida?

A mida que la imatge es va apoderant de nosaltres em pregunto fins on arribarà. Ara amb aquests dispositius tan moderns, telèfons, tauletes, càmeres, vídeos…qualsevol persona pot copsar una realitat i fer-la pública, fins i tot de la nostra intimitat(no entraré en la legalitat)

No oblidem que la realitat d’una imatge te FORÇA LECTURES: Una noia molt prima potser una imatge a imitar per una persona grassoneta, o un malson per una persona anorèxica. Una fractura potser una eina d’estudi per un metge o un malson per una persona maltractada.

Quan es produeix una catàstrofe em fa por veure imatges, no confio en el SENTIT COMU de la gent, en els INTERESOS dels mitjans de comunicació, de vegades ni en les DECLARACIONS dels polítics de torn encarregats de minimitzar els danys.

Quan les imatges són extremadament colpidores( com els assassinats en directe) que es produeixen darrerament m’alegra força comprovar que queden mitjans que es neguen a reproduir-ho i em revela pensar en aquells països que utilitzen aquestes imatges per fer propaganda política. Quina mena de persones estan formant? Es llavors quan penso que si ens falla tant el sentit comú alguna cosa haurem de regular, legislar, per tal de fer complir aquella màxima en la que sempre he cregut:

LA MEVA LLIBERTAT ACABA ON COMENÇA LA TEVA

EL NOSTRE NIVELL DE DEMOCRÀCIA

Poso la televisió i la imatge se’m queda gravada: un ex -President de la Generalitat amb vestit i corbata al costat del President de la comissió del Parlament amb samarreta de màniga curta i arracada. Penso que sembla que hem arribat a un bon nivell de democràcia quan el representant d’un partit petit pot ser el president d’una comissió per interrogar a un ex -President de la Generalitat. Molt més quan en un moment determinat aquest li diu “vostè mana Sr President”. Si visqués el meu pare diria.”on s’ha vist que algú amb aquesta pinta sigui president de res i molt menys pugui interrogar un ex –President?” Allò que per ell era fins i tot una falta de respecte és per mi un senyal de DEMOCRÀCIA.

Al cap de pocs dies en una altra sessió vaig assistir a una classe perfecta de cotxes antics i moderns, de com adquirir-los i de la  entrega en un CD d’un capítol de la sèrie “Camarga” al President de la comissió. Una sessió d’aquelles que molt benèvolament qualificaria de com perden el temps uns treballadors molt ben pagats.

Desprès d’uns dies d’aquest fet i comprovada la utilitat d’aquesta i de la resta de comissions d’investigació poso en dubte que sigui un símbol de DEMOCRÀCIA, més bé una pantomima.

Posats a pensar i mirar observo que el partit en el Govern, tant a la Generalitat com a l’Estat Espanyol, han incomplert moltíssimes de les coses que havien promès.”el meu pare diria són uns mentiders”. O sigui la DEMOCRÀCIA és un sistema de votació cada quatre anys on li dones carta blanca a un partit perquè faci el que vulgui.

Continuant amb el meu vici de posar la tv observo com una altra Presidenta, en aquest cas al Parlament Espanyol juga a un joc en una tablet mentre parla el President en plena sessió. Si el seu lloc de treball fos una fàbrica ja estaria al carrer però al Parlament el nivell de DEMOCRACIA és tal que no passa res, fins i tot té defensors de primera línea.

Com veieu avui no tinc ganes de aprofundir en els nivells de DEMOCRÀCIA assolits a coses importants com ara diuen: la salut, l’educació, la vivenda, el treball. Només volia pensar en llocs que no tenen importància com ara els PARLAMENTS i les seves COMISSIONS DE CONTROL