CUIDADORES

Avui vull reflexionar sobre vosaltres, les cuidadores, mares, filles, germanes, parelles, veïnes o simplement conegudes.

Hem de reconèixer l’esforç de les dones que a més a més de la seva feina han de cuidar un pare, un fill… També el d’aquelles dones grans, potser jubilades, parella”sana”que se’n ocupa del company/a encara que les seves forces també estan força dèbils, per l’edat, la salut…

 

Quan algú esdevé cuidadora d’un malalt crònic ha d’afrontar molts reptes.

 

• Ha d’ocupar-se de l’alimentació, higiene, medicació, cites mediques….
• La sobrecàrrega física( lumbàlgies…)i psicològica(ansietat,depressió,insomni..)van apareixent poc a poc
• El malalt cada cop depen més d’ ella
• Li és difícil no abandonar la resta de persones estimades, família, amistats..
• Li costa ser conscient en que en un moment o d’altre serà ella la que haurà de demanar ajuda

De veritat penseu que està preparada per cuidar un ésser estimat, només perquè és família o se’l estima en bogeria? A mi em costa molt veure un ésser estimat malalt, ningú m’ha ensenyat les cures físiques que pugui necessitar. Hauré de guiar-me per intuïció i no sempre podré encertar. També em costa pensar en la càrrega psicològica que suposa veure aquest ésser estimat cada dia potser amb les seves facultats més disminuïdes.

Totes les cuidadores diuen que amb un somriure o una carícia ja estan pagades però deixeu-me que protesti per elles.

 No hi ha dret que la majoria no rebin un sou o una compensació econòmica i que les que cobren el sou sigui tan baix.

No hi ha dret que se’ls hagi tret la seguretat social.

No hi ha dret que el serveis socials i la societat no en sàpiga gaire de la seva existència, del seu patiment i l'ajuda sigui tan minsa. I tans altres no hi ha dret...