SUPER DONA GRAN

Ahir vaig anar a celebrar el final de curs d’angles amb les companyes 19 dones i un home que ens ha confirmat que no vindrà el proper any.  Vaig tenir l’oportunitat de xerrar més estona amb aquelles dones més joves que sempre seuen al davant.

- Què fas a més d’anglès?
- Col·laboro amb el sindicat.
- Uf la Gent Gran heu passat de mirar les obres a posar-vos l’armilla reflectant i sortir a les manis.

Per respecte a la profe que estava al meu costat i no espatllar el dinar vaig callar. La meva vehemència ho hagués espatllat.

 Encara avui no em sé avenir que aquesta sigui la imatge que tota una generació tingui de la gent gran. He de reconèixer que EL PODER ho fa molt bé. Si ,dic EL PODER i no els mitjans de comunicació als que veig tant víctimes com nosaltres. Es potencia la imatge i no el contingut. A força de fotos d’avis amb armilla, sembla que aquesta es la seva feina, ara ja no ven la imatge de l’avi amb bastó, ni la del avi mirant una gran obra(perquè no n’hi han), ni la de l’avi portant el net a l’escola(s’ha de protegir el menor), anant a una excursió de l’IMSERSO (no poden) ,ni a la sala d’espera del metge, baixant les escales d’una casa sense ascensor…

Busquem una mica més. Fa uns anys, la DONA GRAN es representava com aquella mestressa que a la seva edat encara portava la gran casa, la que dormitava en un sofà, la que explicava contes als nets. Pensem en la imatge de la dona gran d’avui. Per als mitjans de comunicació ni existeix. A l’època de l’exaltació dels cossos joves i  prims.,del cutis sense arrugues.,de carns sense cel·lulitis.,de sabates amb talons impossibles, de menjars preparats, de residències de gent gran...l’única foto que ven encara és la del àvia centenària amb tota la família a la residència on viu, reben el ram de flors de la Generalitat.

Ara sóm a l' època en la que la DONA GRAN, contribueix de manera molt important a l’economia familiar

Amb la seva paga i els seus estalvis, tant per a coses bàsiques, alimentació i vestir, com als estudis dels nets o altres necessitats.

Amb la seva feina no reconeguda. Portant i recollint els nens d’escola, educant-los  fins que arriben els pares, cuidant tots els malalts de la família...

Amb el seu sacrifici personal, renunciant a fer altres coses més personals (estudiar, viatjar...) que ja mai més podran fer.

Encara recordo l’època de la SUPERWOMAN en que socialment es valorava la dona que treballava, feia les feines de casa...NO vull reivindicar la SUPER-ÀVIA nomes per no deixar fora aquelles que no tenen nets però que també dediquen la seva vida a la família potser amb SUPER-DONA-GRAN en tenim prou.