dijous, 27 de desembre del 2012


QUE PARLIN ELLES

Després de tant de temps callada, m’agradaria donar la veu a una colla de dones que ningú s’escolta. A cap d’elles les entrevista la tele, tampoc tenen temps de veure-la. No parlen per la ràdio perquè els costa expressar-se. Moltes vegades s’han quedat amb el telèfon a la mà, a punt de fer la trucada, perquè la ràdio sí que l’escolten mentre netegen...
La Joana va deixar de treballar en una fàbrica per cuidar la seva mare malalta i es va convertir en “cuidadora no professional”. Aleshores guanyava 520€ ara li donen 442 i sense seguretat social. 

La Pepi manté un fill a l'atur i un altre estudiant amb la seva pensió de vídua. Encara es considera privilegiada perquè la seva amiga, també vídua, manté un fill parat que ha tornat a casa amb dos nens perquè s’acaba de separar.
La Maria té molta sort, els fills treballen, gairebé mileuristes, però ella amunt i avall a l’escola, al súper, a cuinar. Els fills treballen al comerç i, ja se sap, tenen un horari incompatible amb els nens. Això si, els dilluns al matí, com que entren més tard, té festa i aprofita per fer-li una visita a la veïna que fa temps que està en una residencia i no té família. La Rosa va avalar el seu fill per comprar-se un pis i estan a punt de desnonar-los.
 

Totes elles saben molt d’ECONOMIA: d’un pollastre fan tres menjades; caldo, croquetes i un guisat amb patates per tots. Saben cuinar, netejar, cosir però sobretot de PSICOLOGIA: escoltar, consolar, estimar... i  també de POLÍTICA: escoltar, votar i callar. Només cada quatre anys poden posar una papereta en una urna perquè després tot s’ha acabat. Ningú els pregunta, ningú les escolta. Saben que elles no han fet res però en pagaran les conseqüències.
 
No tenen temps per anar a fer activitats al casal, ni a les manifestacions, ja voldrien.
No tenen diners per anar a les excursions del Inserso encara que diuen que tots hi van.

Això : paguen l’euro per recepta i el 10% d’impost de l’Estat. Ara pagaran l’ambulància per acompanyar els familiars al metge o rehabilitació. Pagaran les crosses, cadira de rodes…
Encara que no els pugin la pensió pagaran l’augment de la llum, gas, aigua, aliments, roba, autobús…Quan no arribin els diners, com sempre BEN CALLADETES perquè ningú els pregunta ni les escolta, deixaran de prendre medecines, d’anar al metge, d’agafar l’autobús i engrossaran les llistes d’augment de la mortalitat de les persones grans.
 Quan van maldades les dones sempre són les que més perden.

Gracies a totes elles per cuidar de pares, fills i néts SOVINT a costa de la seva salut i la seva vida.

3 comentaris:

  1. Hola Carmen.

    Acabo de llegir l'escrit del teu blog i m'ha semblat molt bo. Dius veritats com punys i m'has fet descobrir una dona sensible amb el patir dels altres.

    Hauries d'escriure més.

    Enhorabona i endavant.


    Ramiro Lozano

    ResponElimina
  2. Encara que només es digui en veu baixa, la dona sempre ha estat el puntal de la societat i ho continua sent, no sols en l’àmbit familiar sinó també en el social.

    És cert que no fa soroll però la seva tasca és efectiva i poc reconeguda.

    Trullas

    ResponElimina
  3. És realment injust que els governants no tinguin, com a primer i principal objectiu de tots, el de solucionar els greus problemes econòmics de moltes persones grans, i no tant grans, de moltes dones, i també de molts pares de família, que han de fer grans sacrificis personals en la seva vida diària. El meu desig pel nou any 2013, és que hi hagi menys sous de polítics inútils, menys salvament de bancs, menys despeses militars i molta més justícia i solidaritat. Amen.

    ResponElimina