ECONOMIA CASERA

Ja fa dies que les dones s’han posat a la feina. Els ingressos familiars (pensió) són els de sempre però malauradament les despeses pugen. Hi ha unes despeses fixes: contribucions en uns casos, lloguers en d’altres , llum, aigua,gas,no depenen de nosaltres i per tant res a fer que no sigui augmentar la partida. Hi ha d’altres que ni tan sols existien i que ara s’han convertit en fixes: medicaments, res a fer.

Despeses obligades on la gran economista pot intervenir: alimentació y neteja. Economia de guerra. M’he trobat a moltes veïnes fent el rosari de supermercats per trobar un producte una mica més econòmic. Potser tornarem a l’època en que uns pocs productes servien per tot: el vinagre igual amania un enciam, netejava una paella o fins i tot el cabell.  Solidaritat d’informació. Mentre entre elles s’expliquen receptes econòmiques i gustoses, als mitjans de comunicació ens omplen de receptes amb productes exòtics, caríssims...Com quan jo era petita que a la única tv ens passaven pel·lícules americanes de luxe.

Estirant dels records, veig la meva mare fent la seva aportació a l’economia y alimentació familiar anant a buscar bolets, cargols, espàrrecs...i em pregunto com s’ho feien les dones de la ciutat, estic segura que van trobar les seves estratègies en l’economia submergida: m’han explicat que anaven a cosir a” cases bones”, a netejar...Això sí sense contracte i on el sou era la voluntat de la casa on anaven. Voldria pensar que no tornarem a situacions d’aquesta mena d’explotació.

Cada dia estic més segura de que tot això està molt estudiat, pensat per les grans economies que s’havien deixat guanyar terreny i volen tornar a situacions anteriors on uns quants privilegiats gaudien de tot mentre la resta malvivia.

Haurem de fer com abans,SOBREVIURE, PROTESTAR I LLUITAR 

QUE PARLIN ELLES

Després de tant de temps callada, m’agradaria donar la veu a una colla de dones que ningú s’escolta. A cap d’elles les entrevista la tele, tampoc tenen temps de veure-la. No parlen per la ràdio perquè els costa expressar-se. Moltes vegades s’han quedat amb el telèfon a la mà, a punt de fer la trucada, perquè la ràdio sí que l’escolten mentre netegen...

La Joana va deixar de treballar en una fàbrica per cuidar la seva mare malalta i es va convertir en “cuidadora no professional”. Aleshores guanyava 520€ ara li donen 442 i sense seguretat social. 

La Pepi manté un fill a l'atur i un altre estudiant amb la seva pensió de vídua. Encara es considera privilegiada perquè la seva amiga, també vídua, manté un fill parat que ha tornat a casa amb dos nens perquè s’acaba de separar.

La Maria té molta sort, els fills treballen, gairebé mileuristes, però ella amunt i avall a l’escola, al súper, a cuinar. Els fills treballen al comerç i, ja se sap, tenen un horari incompatible amb els nens. Això si, els dilluns al matí, com que entren més tard, té festa i aprofita per fer-li una visita a la veïna que fa temps que està en una residencia i no té família. La Rosa va avalar el seu fill per comprar-se un pis i estan a punt de desnonar-los.

 

Totes elles saben molt d’ECONOMIA: d’un pollastre fan tres menjades; caldo, croquetes i un guisat amb patates per tots. Saben cuinar, netejar, cosir però sobretot de PSICOLOGIA: escoltar, consolar, estimar... i  també de POLÍTICA: escoltar, votar i callar. Només cada quatre anys poden posar una papereta en una urna perquè després tot s’ha acabat. Ningú els pregunta, ningú les escolta. Saben que elles no han fet res però en pagaran les conseqüències.

 

No tenen temps per anar a fer activitats al casal, ni a les manifestacions, ja voldrien.

No tenen diners per anar a les excursions del Inserso encara que diuen que tots hi van.

Això SÍ: paguen l’euro per recepta i el 10% d’impost de l’Estat. Ara pagaran l’ambulància per acompanyar els familiars al metge o rehabilitació. Pagaran les crosses, cadira de rodes…

Encara que no els pugin la pensió pagaran l’augment de la llum, gas, aigua, aliments, roba, autobús…Quan no arribin els diners, com sempre BEN CALLADETES perquè ningú els pregunta ni les escolta, deixaran de prendre medecines, d’anar al metge, d’agafar l’autobús i engrossaran les llistes d’augment de la mortalitat de les persones grans.

 Quan van maldades les dones sempre són les que més perden.

Gracies a totes elles per cuidar de pares, fills i néts SOVINT a costa de la seva salut i la seva vida.

EL COS DE LA DONA GRAN

M’agradaria que penséssiu per un moment quan heu llegit aquest títol si heu pensat en una dona d’uns 60, 70, 80... i en el tipus de cos que us ha vingut a la ment. Ara mireu-vos a vosaltres mateixos o la vostra parella o les vostres amigues, realment s’assemblen a la imatge primera que heu tingut? Si sou sincers segurament heu pensat en un cos d’una persona amb molts anys.

 Si ara us digués que penséssiu en el rostre d’una persona gran, segurament li posaríeu moltes més arrugues de  les que te una dona de 60, 70,80...A vegades em demano perquè quan fan propagandes de cremes per les dones grans quasi sempre les hi apliquen a una noia joveneta.

Han aconseguit que moltes de nosaltres ens avergonyim del pas del temps pel nostre cos. Abans una persona amb cabells blancs era símbol de saviesa, ara es procura amagar-les sota un color. Quantitat de clíniques d’estètica proliferen per tota la nostra geografia, no tan sols dedicades a les dones grans sinó també a les més joves. És la influència dels gustos estètics potser, però jo no hem refereixo a si una persona està grassa o prima, sinó al tractament de l’edat, al DESPRESTIGI DE LA VIDA PASSADA.

 D’un cos que en néixer ha crescut, ha estimat fins al punt de donar vida, d’alimentar-la (Vull homenatjar tots aquells cossos de les MARES).

 Un cos que ha permès la seva degeneració per realitzar treballs més encaminats a mantenir a altres que a ell mateix (Vull pensar en aquelles dones que han fet feines físiques duríssimes com el treball al camp, a les fàbriques...) i ara el seu cos se’n ressent.

Un cos que ha patit malalties sense cura definitiva i segueix lluitant per mantenir un nivell digne.

Tants i tants tipus de cossos que es mereixen que les dones diguem, el meu cos és així i estic molt orgullosa d’ ell però a més a més vull que la societat reconegui

 TOTS ELS COSSOS MARAVELLOSOS DE LES DONES GRANS    

DEMOCRÀCIA EN EXTINCIÓ                               O                                 LA REVOLUCIO DELS RICS

 Si mirem Itàlia i Grècia, les governen dues persones que no han passat per les urnes.   Uns renuncien voluntàriament al vot(alguns joves del 15M ho demanen i tot), els altres per obligació, però, Qui els obliga?, Els bancs, els països rics..?

Decididament vivim una bona revolució, que potser equivocadament o no, m’agrada dir-li LA REVOLUCIO DELS RICS.

Els països rics (Alemanya, França...) no han pogut suportar que els que històricament han estat més pobres, ara, gràcies al seu treball, gaudeixin dels seus “privilegis” (feina, vivenda digna, sanitat...) i fan el possible per tornar-los al lloc que tenien abans.  Ho fan amb tots els mitjans al seu abast, els bancs, els mitjans de comunicació...i ara amb la DEMOCRÀCIA. Han obligat a canviar Constitucions (o part d’elles) i ara Presidents. Què més els queda? No crec que sigui baladí que hagi tocat a països del sud, amb governs d’esquerres...?

Aquesta revolució dels rics, no només és de països, també de persones. Persones que a la revolució dels rics li diuen “CRISI”. Persones que volen que els altres paguin les seves errades, però que de cap manera volen perdre els seus privilegis i que com els països tampoc suporten que altres persones siguin com ells i que faran el possible per tornar-los on eren abans, a la ignorància i la pobresa.

M’agradaria ser més optimista però quan veus perillar la DEMOCRÀCIA en ares a salvar al país d’una CRISI et recorden uns temps en que uns personatges també salvaven al país i jo no vull que hem salvin de res escudant-se en una paraula. Sembla que s’empotin un fill que has vist néixer, l’has criat , però que no l’has ensenyat a defensar-se.

DONES MORTES

Al debat electoral dels dos principals candidats vaig trobar a faltar una frase almenys per les dones mortes aquest any pels seus companys, marits...

Us imagineu com anirien els diaris si aquestes dones les hagués atropellat un vehicle?, hagués estat un terratrèmol?, les hagués matat ETA?. Està clar que les dones en si mateixes no tenen importància, només la situació o el moment de la mort.

Van parlar dels parats, de la crisi, dels bancs, fins i tot d’ETA... però no de les dones mortes. Tinc la sensació que desapareixerà el ministeri d’igualtat, Quan van maldades, les dones sempre en segon pla. Fins i tot els accidents de tràfic ocupen més pàgines als diaris, encara que no hi hagi morts.

  Recordem el nom d’algunes persones assassinades per ETA, recordem el nom d’algun segrestat però, quants noms de dones assassinades aquest any recordem?. No em sap greu no recordar el nom si no el fet de que siguin TANTES, que sigui impossible recordar-les totes.

 M’agradaria també que es pogués recordar el nom dels assassins i de tots els mal tractadors.   Res de tot això és, ni serà possible, només en el record de les seves famílies i amics.

 No vull pensar només en les mortes, què serà de les amenaçades? No hi haurà diners per protegir-les, potser ni tant sols per polseres.

 Cada vegada que escolto la trista notícia d’una altra mort em pregunto si els esforços per eradicar aquest tipus de violència serien els mateixos si els amenaçats fossin homes o si en el debat un dels candidats hagués estat dona.