IMATGES COLPIDORES

Potser ara no se sent tant però quan era petita deien: “els pobres sempre estan contents”. Als diaris posaven fotografies de nens del tercer mon SOMRIENT, a la televisió treien nens espanyols del sur mig despullats CANTANT fandangos.

Ara mires els diaris i el que veus hi ha vegades que no pots ni mirar, aquelles campanyes contra la fam on abans tan sols sortia un nen de color, ara surt un nen, ple de mosques o de cables en un camastro. Segurament la realitat d’abans i la d’ara és la mateixa, les intencions de cridar l’atenció per aconseguir ajuda son les mateixes però les formes canvien.

 De veritat per reaccionar necessitem aquestes imatges tan dures?  Ens hem tornat tan insensibles? Es moda?

Em colpeixen especialment les imatges de nens i de dones maltractades(no només les víctimes de violència masclista, també les del món del treball) Realment ens tornem tan insensibles que necessitem aquestes imatges?Tos sabem llegir. No n’hi ha prou amb explicar-ho?

 La imatge es tant necessària a la nostra vida?

A mida que la imatge es va apoderant de nosaltres em pregunto fins on arribarà. Ara amb aquests dispositius tan moderns, telèfons, tauletes, càmeres, vídeos…qualsevol persona pot copsar una realitat i fer-la pública, fins i tot de la nostra intimitat(no entraré en la legalitat)

No oblidem que la realitat d’una imatge te FORÇA LECTURES: Una noia molt prima potser una imatge a imitar per una persona grassoneta, o un malson per una persona anorèxica. Una fractura potser una eina d’estudi per un metge o un malson per una persona maltractada.

Quan es produeix una catàstrofe em fa por veure imatges, no confio en el SENTIT COMU de la gent, en els INTERESOS dels mitjans de comunicació, de vegades ni en les DECLARACIONS dels polítics de torn encarregats de minimitzar els danys.

Quan les imatges són extremadament colpidores( com els assassinats en directe) que es produeixen darrerament m’alegra força comprovar que queden mitjans que es neguen a reproduir-ho i em revela pensar en aquells països que utilitzen aquestes imatges per fer propaganda política. Quina mena de persones estan formant? Es llavors quan penso que si ens falla tant el sentit comú alguna cosa haurem de regular, legislar, per tal de fer complir aquella màxima en la que sempre he cregut:

LA MEVA LLIBERTAT ACABA ON COMENÇA LA TEVA

EL NOSTRE NIVELL DE DEMOCRÀCIA

Poso la televisió i la imatge se’m queda gravada: un ex -President de la Generalitat amb vestit i corbata al costat del President de la comissió del Parlament amb samarreta de màniga curta i arracada. Penso que sembla que hem arribat a un bon nivell de democràcia quan el representant d’un partit petit pot ser el president d’una comissió per interrogar a un ex -President de la Generalitat. Molt més quan en un moment determinat aquest li diu “vostè mana Sr President”. Si visqués el meu pare diria.”on s’ha vist que algú amb aquesta pinta sigui president de res i molt menys pugui interrogar un ex –President?” Allò que per ell era fins i tot una falta de respecte és per mi un senyal de DEMOCRÀCIA.

Al cap de pocs dies en una altra sessió vaig assistir a una classe perfecta de cotxes antics i moderns, de com adquirir-los i de la  entrega en un CD d’un capítol de la sèrie “Camarga” al President de la comissió. Una sessió d’aquelles que molt benèvolament qualificaria de com perden el temps uns treballadors molt ben pagats.

Desprès d’uns dies d’aquest fet i comprovada la utilitat d’aquesta i de la resta de comissions d’investigació poso en dubte que sigui un símbol de DEMOCRÀCIA, més bé una pantomima.

Posats a pensar i mirar observo que el partit en el Govern, tant a la Generalitat com a l’Estat Espanyol, han incomplert moltíssimes de les coses que havien promès.”el meu pare diria són uns mentiders”. O sigui la DEMOCRÀCIA és un sistema de votació cada quatre anys on li dones carta blanca a un partit perquè faci el que vulgui.

Continuant amb el meu vici de posar la tv observo com una altra Presidenta, en aquest cas al Parlament Espanyol juga a un joc en una tablet mentre parla el President en plena sessió. Si el seu lloc de treball fos una fàbrica ja estaria al carrer però al Parlament el nivell de DEMOCRACIA és tal que no passa res, fins i tot té defensors de primera línea.

Com veieu avui no tinc ganes de aprofundir en els nivells de DEMOCRÀCIA assolits a coses importants com ara diuen: la salut, l’educació, la vivenda, el treball. Només volia pensar en llocs que no tenen importància com ara els PARLAMENTS i les seves COMISSIONS DE CONTROL

VOLUNTARIAT DE GENT GRAN (escrivint les meves reflexions)

Serà difícil d’explicar sense ofendre cap sensibilitat.

Massa sovint sento lloances del voluntariat i dins meu massa sovint sento angunia. De seguida em venen al cap:

. totes aquelles persones, molt professionals ,que veuen perillar el seu lloc de treball

. aquelles administracions publiques que diuen: una feina i un pressupost menys

. aquells familiars que se’n desdiuen perquè pensen que ja estan atesos.

D’altra banda El Voluntari

. una persona sovint molt jove, amb energia, que se sent solidària, que li agrada la feina, que s’està formant per fer-ho bé, que potser voldria que fos la seva feina remunerada.

. una persona gran, solidària, encara amb forces, que vol dedicar el seu temps lliure a les mancances de la societat.

.tot tipus de persones amb gran noblesa d’esperit

l’administració

Potenciant els serveis públics: Serveis Socials…però també esperonant VOLUNTARIS.

                      AL BELLMIG LA GENT GRAN.

 Quin tipus d’assistència VOLEM?

. VOLUNTARIS (sense sou, amb sou)?

. professionals?

.Professionals i voluntaris ?

En mans de qui ho volem deixar?

. de l’Administració?

.d’Associacions?

.Familiars

.d’altres?

Com veieu moltes maneres i possibilitats, el gran problema es que quan ens fem grans no podem triar moltes vegades i tenim el tipus d’assistència que la NOSTRA BUTXACA ens permet i no aquella que voldríem i per tant hem d’agrair tot tipus de VOLUNTARIAT

LES PARAULES

De vegades arribes a casa i sense saber per què remenes aquell calaix on guardes les coses de fa anys. Això vaig fer fa uns dies. En aquest calaix tinc guardades “Cartillas” aquells llibrets en que vaig aprendre a llegir quan era petita i que per suposat són en castellà ja que jo pertanyo a un poble de la Franja situat a la província de Terol on en aquella època el català es parlava en la intimitat. Bé els nens i nenes el parlàvem a tots els llocs menys a l’escola i l’ església o si contestàvem a preguntes d’alguna autoritat.

El fet és que no recordava el que vaig llegir:

En EL CAMARADA una cartilla de 1908 posa: SU AMO PASÓ SUMISO

En RAYAS, una cartilla de 1959 posa:
 MI AMO ME MIMA; 
TU AMO TE AMA,
TU MAMA TEME A TU AMO
TEME TU A TU AMO

Trobo desprès un llibre molt estimat per la meva mare de títol: GUIA DEL AMA DE CASA publicat el 1913 on la dona és el AMA i l’home l’ AMO i parla de les obligacions de l’ home i la dona a la llar. Obligacions avui dia força superades i diferents en quant a contingut.

Busco a la Real Academia de la Lengua:

AMO: cabeza de familia, dueño....

AMA: además de las correspondientes al amo, criada o dueña de un burdel.

No vaig trobar el llibre ”Fenomenologia del espíritu” de Hegel per rellegir el capítol “dialèctica del amo y el esclavo” que tan em va interessar més tard

Quina càrrega ideològica tenien les paraules i penso que encara tenen, en aquest sentit i tonant a l’actualitat us he de confessar que estic força d’acord amb les teories de George Lakof   en “No pienses en un elefante”

LES COSES PASSADES NO SEMPRE SON MILLORS PER SORT

SALUT

 Està per demostrar que un sistema privatitzat sigui millor que un de públic. Quan països com EEUU es miren amb curiositat el nostre sistema, ELS NOSTRES GOVERNANTS EL DESMANTELLEN.

 Quan organismes internacionals com la ONU...defensen el dret universal
ENS RESTRINGEIXEN AQUEST DRET

 Les darreres mesures com el copagament, supressió i encariment de medicaments, la reducció de tractaments i revisions de caràcter preventiu o l’allargament de les llistes d’espera deixen a molta  Gent Gran en situació de vulnerabilitat

Cal denunciar

El copagament. Voldria pensar en aquelles persones grans que a principi de mes han de decidir quines medecines poden permetre’s i quines no. No per raons mèdiques si no econòmiques. Amb la seva mísera pensió opten per subvencionar l’alimentació de fills i nets, en silenci, obviant la seva pròpia salut.

Les medecines excloses ja de pagament de la Seguretat Social. No són necessaris gaires estudis per demostrar que les principals persones afectades per aquesta mesura són les persones grans. Moltes d’elles han renunciat a xarops, protectors d’estomac o pomades antiinflamatòries que potser no eren imprescindibles però alleujaven les seves malalties.

Les reduccions pressupostàries que han afectat limitacions en el subministrament a les nostres residències de productes tan importants com els bolquers i que han obligat a alguns centres a atendre els nostres dependents de manera precària amb el conseqüent risc per a la seva salut. La recollida d’ aquests productes junt amb els d’ higiene en un dia puntual és molt lloable però de tot punt insuficient.

Les pròtesis. En èpoques de crisi, la renovació d’ulleres, la compra d’un bastó, un caminador o una cadira de rodes pot esdevenir un impossible per a molta gent gran. Hem agrair  els descomptes a través de la Targeta Rosa però també cal reconèixer que això no és suficient per a molta gent gran.

La reducció de tractaments de caràcter preventiu. La rehabilitació és en molts casos imprescindible per a la Gent Gran. Un temps d’espera massa llarg vol dir en molts casos la irreversibilitat del procés.

L’allargament de les llistes d’espera. El temps d’espera de les persones grans és desgraciadament molt reduït

Segur que hi ha moltes més afectacions que desconec però això no m’impedeix denunciar i revelar-me  contra aquells que volen fer-me creure que aquestes retallades son necessàries, que no hi ha una altra solució. Vull que els meus impostos serveixen per pagar aquestes coses, que el tema sanitari sigui PRIORITARI

Carme Prats